La comunitat de la mort, amb Josep Maria Aragay

Entre un acarnissat caníbal neoliberalisme i una febre neuròtica i alienadora de l’esquerra, les arts comunitàries —però també l’educació i l’acció social— pateixen tot un seguit d’infeccions que mantenen a tothom en un lloc que ens creiem que és el nostre.

En contra i a favor dels propis plaers i voluntats, i quasi com una llibreta per al nostre propi estudi, aquest material, únic en la seva espècie, és l’intent cansat, vulnerable, incondicional i constant per arribar, sabent que és impossible, a un lloc que no existeix i no pot existir.

Josep Maria Aragay Borràs, aliè a les modes escripturals i discursives de l’acadèmia i de cap a peus desmesurat, escull mofar-se del seu propi relat, allunyar-se dels benintencionats, omplir-se la boca d’invencions o mentides, utilitzar el llenguatge del poder, així com esdevenir carronyer de pensaments tan diversos com l’anarquisme o la pedagogia sistèmica, entre molts d’altres, per obligar-nos a ampliar el nostre punt de vista, abandonar la nostra performativitat o, almenys, si no som capaços de les dues anteriors, obligar-nos a fer-nos preguntes.

Sovint maldestre, sovint brillant, i amb una forma entre confusa i exquisida, aquest text —al qual l’autor es nega a dir-li llibre— no només fa importants aportacions a la cultura i al feminisme o la descolonialitat del segle XXI, sinó que és un precedent fonamental per a la manera de divulgar i generar continguts entorn els processos de desestabilització en els àmbits social, educatiu i cultural.