Medieval i època moderna

El 1233 es va construir el nou Castell de Rubí, on ara el coneixem, i al segle XVI es va començar a perfilar el nucli urbà de Rubí al voltant de l’església. Fins al segle XVIII, la nostra vila va continuar sent un petit nucli amb poca població i amb una gran quantitat de masos i masies. El 1824 va aparèixer la primera fàbrica i es va iniciar la gran transformació que suposaria la industrialització.

Molí de la Bastida

Data: Segle XII

En època alt medieval, Rubí es trobava en una zona fronterera entre el món cristià i el món àrab, on eren freqüents les incursions armades de l’exèrcit àrab. L’emplaçament altívol, els diversos camins que hi passaven i la proximitat de la riera van fer de la Bastida un emplaçament estratègic de guaita i defensa.

El 1140, el bisbe Arnau de Barcelona va establir el prevere Guillem al Molí (aleshores anomenat de Viula) a canvi que hi construís una torre on refugiar gent i defensar-se dels sarraïns. Poc més tard, el molí va passar a mans de la família Bastida.

Aplec del Xatos

L’agrupació dels Xatos era una de les més populars i característiques de la Barcelona vuitcentista, fundada a la primera meitat del segle XIX per artesans del Raval de Barcelona. Els drets per a formar-ne part passaven de pares a fills i calia tenir entre 18 i 40 anys i haver mostrat bona conducta. La quota era d’1,25 pessetes a l'entrada i una pesseta quinzenal. Al seu barri, els Xatos veneraven Sant Muç a la capella de l'església de l'Hospital de la Santa Creu i a la de l'Àngel, però per les festes de Pasqua Granada anaven en romiatge fins a Rubí per trobar l’ermita que custodia la capella del seu patró.

Sortint del Raval, vestits d’uniforme, amb la manta a l'espatlla, una tovallola, cobert de fusta, plat i vas de llauna, desfilaven a peu recorrent el major nombre possible de carrers i saludaven les autoritats, mentre “una espècie de banda de música militar tocava motius populars, patriòtics i valsos. La bandera del Sant tancava la comitiva, a cavall del banderer i els dos acompanyants” (Diari de Barcelona, 1855).

Segons sembla, el nom de "xatos" va ser el resultat del sentit de l’humor dels barcelonins de l'època, que els feia gràcia l'ordre d’una comitiva que parodiava la guerra marxant amb aire marcial però canviant els fusells per grans culleres, i llances per forquilles, cassoles i altres utensilis. Al capdavall, una de les motivacions de la romeria era clara: un bon àpat de camaraderia lluny dels maldecaps quotidians.

"A la nostra colla, / de dones, no en volem, / que porten criatures / que donen gros turment; / les criatures ploren, / i això és un desconsol; / portem barret de palla / perquè no ens toqui el sol. / Tirem endavant / tirem endavant, / tre, tre, tre, tre. / En sent a Rubí, / a la Plaça Major, / allí armarem un ball / que en serà un ball rodó, / Allí no hi volem modes, / tothom que balli a son gust; / venim de la muntanya / de visitar Sant Mus. / Tirem endavant, / tirem endavant, / tre, tre, tre, tre.”

Quan arribaven a la font del Roure, a Vallcarca, se'ls unien els veïns de les poblacions de Gràcia, Sants, Horta, Sarrià i Sant Gervasi. S’arribaven a aplegar, segons la premsa de l’època, fins a 1.000 persones. Venien a través de Collserola, passant pel camí dels Sagraments fins a Rubí, i la població sortia a rebre'ls i els acompanyava fins a Sant Muç. Arribats a l’ermita, però, l’ofici religiós se celebrava amb tota serietat i solemnitat i la bandera presidia els cants dels goigs del sant.

Després d’un bon arròs de germanor, tothom marxava cap al centre de la vila per fer-hi un ball. Posaven la bandera al balcó del batlle de la vila i passaven la nit allotjats a les cases de famílies rubinenques. L'endemà al matí retornaven a peu pel mateix camí. A la font del Roure els esperaven la família i amics.

L’últim “xato” que es recorda va ser Pau de la Barba, que va seguir la tradició de portar la bandera des de Barcelona a la capella del sant fins als darrers anys de la seva vida ─va morir el juny de 1922. La seva família va fer donació de la bandera al doctor Guardiet i actualment està exposada al Museu Municipal Castell (MMUC), juntament amb el quadre exvot que van portar les colles de Xatos amb motiu de la pesta.

Els canvis de costums i els nous temps van anar desdibuixant la festa dels Xatos. L’antic aplec va anar perdent força i solemnitat, fins a desaparèixer i mantenir només un aplec simbòlic. L’any 1986, amb motiu de la celebració del mil·lenari de la ciutat, es va plantejar la recuperació de la festa a partir de l’aplec. Amb la col·laboració i el patrocini de l’Ajuntament, es va iniciar una campanya per instaurar de nou la festa dels xatos.

Actualment, és una de les dues festes locals de la ciutat i està organitzada per l’Esbart Dansaire de Rubí, amb la col·laboració de l’Ajuntament i les entitats rubinenques Foment de la Sardana, Cor Unió Rubinenca, Colla de Geganters de Rubí, Parròquia de Sant Pere, Associació Recreativa i Cultural la Rubinenca i la Unión Extremeña de Rubí.

Ermita de Sant Muç

La dada més antiga de Sant Muç a la península Ibèrica consisteix en una inscripció visigoda del segle V apareguda a Carmona (Sevilla), que indica que el 13 de maig és la festa de Sant Muç de Constantinoble màrtir. Al segle X es va trobar el nom a Catalunya i al segle XI es venerava a Cànoves. A principis del segle XIV ja era venerat com a sant a Rubí i la seva ermita va ser una de les més populars dels voltants de Barcelona. De la devoció que va infondre en són testimoni els nombrosos exvots que s’han conservat fins ara.

L'edifici actual és del 1759, segons la inscripció que hi ha damunt la porta, però l'ermita està documentada des de l'any 1307. L'edifici és d'una sola nau, a l'entrada de la qual hi ha un gran atri construït amb posterioritat. A l'interior de la nau es conserven unes pintures populars del segle XVIII amb escenes de la vida del sant. Cap al 1980 es va trobar al subsòl de l'estatge dels exvots una pedra litogràfica per imprimir estampes de l'altar de Sant Muç, que es conserva al Museu Municipal Castell (MMUC) de Rubí.

Al costat de l'ermita hi ha la masoveria, edificada a mitjan segle XIX per a la guarda de la capella i, a més, tenir cura de les terres i els horts, custodiar-ne la clau i vendre estampes, ciris i records de Sant Muç. Amb el temps, aquesta masoveria s'ha anat convertint en una fonda per satisfer les necessitats dels visitants i facilitar-los llenya, taules i beguda. Al costat de l'ermita de Sant Muç hi ha la font del mateix nom, que no raja perquè l'aiguat de 1962 en va ensorrar la mina. L'aigua que en brollava omplia la bassa per regar els horts.

Retaule barroc de l’església de Sant Pere

Data: Finals de segle XVI - principis del XVII.

Ubicació: Capella del Santíssim de l’església de Sant Pere

Funció actual: Religiosa/històrica/artística

Un document de 1599 serveix per datar aquest retaule a finals del segle XVI. Aquest escrit consisteix en el contracte que es va fer als artistes del taller Rubió, que havien d’elaborar el retaule per a l’església de Sant Pere, tot i que fins al 1607 l’obra no es va acabar. El 1623, mossèn Joan Bassi va acabar els últims retocs quant a la policromia.

El retaule, que estava situat a l’absis de la capçalera, va ser desmuntat l’any 1882 quan es va ampliar aquesta part de l’edifici. Les taules es van guardar a les golfes de la rectoria fins a l’any 1924, quan van ser cedides a la Fundació Museu Biblioteca de Rubí pel Dr. Josep Guardiet i Pujol.

Des de l’any 1992, després d’haver estat restaurades, es troben emplaçades a la capella del Santíssim de l’església de Sant Pere.

Grafit del Castell

Data: Segle XV

Ubicació: Carrer del Castell, s/n. Pis noble

Funció actual: Expositiva/simbòlica

L’existència de grafits als murs dels grans edificis civils i religiosos són freqüents a Catalunya, tant medievals com d’altres èpoques, i el grafit de temàtica naval i d’època medieval que es conserva a l’espai que havia estat la sala principal és un dels elements fonamentals del Castell de Rubí.

Tot i que l’estat de conservació no és molt bo, és força interessant, no només des del punt de vista estètic, sinó perquè és un reflex natural i espontani de l’època, sense subjectivitats, una de les mostres més clares d’art popular.

Els grafits de temàtica naval solen trobar-se a edificis propers al mar, de manera que la temàtica s’atribueix a la tradició militar i marinera de la família Torrelles, que era la propietària del Castell en el moment en què es van realitzar els grafits.

Església de Sant Pere de Rubí

Data: Segles X, XI, XII, XIII, XV i XIX

Ubicació: Plaça del Doctor Guardiet, núm. 4 i 5

Funció actual: Religiosa

L’església apareix documentada per primera vegada el 986, tot i que a partir d’indicis sorgits de les excavacions de la plaça del Doctor Guardiet, es creu que es va construir a sobre d’un petit temple paleocristià o visigòtic.

L'església romànica de Sant Pere és una de les grans mostres d'art medieval a Rubí, tot i que s’hi veuen reflectides les diferents etapes constructives que ha viscut entre els segles XI i XIX.

Durant la Guerra Civil es va cremar l’església i molts objectes de valor van ser destruïts. Un cop finalitzada la guerra, es va restaurar l’altar i d’aquesta època és el retaule barroc que hi ha a l’altar major, esculpit per Rafael Solanic, escultor barceloní deixeble d’Esteve Monegal.

El Castell de Rubí

Data: Ca.1233

Ubicació: Carrer del Castell, s/n

Funció actual: Museu

El Castell es troba a la part de ponent de Rubí, dalt d’un tossal que domina la població. Orientat de nord a sud, amb l’antiga porta a la paret sud, ha sofert diferents modificacions i transformacions al llarg dels anys.

L’edifici té planta amb forma de ela, cosa no gaire habitual a l’època per a una fortalesa senyorial, en què el pati d’armes quedava enmig dels edificis. A la sala de la planta noble hi ha dues finestres gòtiques datades al segle XV i un peculiar grafit de la mateixa època que representa un vaixell.

Actualment, al Castell s’hi ubica el Museu Municipal Castell (MMUC), que acull l’exposició permanent Rubí, l’evolució d’un poble, que ens apropa a la història de la nostra ciutat des del present més immediat fins a la prehistòria.

Era de ca n'Oriol

Data:  Segles XVI a XVIII

Ubicació:  Parc de Ca n'Oriol

Funció actual: Residencial i parc públic

De l'antiga masia es conserva a l'interior la sala central dels dos pisos amb l'escala, una sala lateral amb un petit lavabo i l'antic celler a la part posterior, construït amb una volta, i del que es poden veure les boixes de les tines. A la façana frontal es conserven les llindes de les finestres amb l'ornamentació gòtica original d'algunes d'elles, així com la portalada d'entrada a l'edifici. Es conserven també els festejadors de les finestres. Per informació oral se sap de l'existència d'una mina que ve des del bosc adjacent i que sembla que arriba en part cap a la zona dels cups.

La masia de Ca n'Oriol era coneguda antigament per Cases Besses, així apareix en un document de l'any 1611, en el qual consta que Ramon de Vallvidrera i la seva muller, Dolça, van fer donació al monestir de Sant Cugat de la meitat del mas de Cases Besses, que posseïen per alou i heretat dels seus avantpassats a la parròquia de Sant Pere de Rubí. Aquest nom va perdurar fins al segle XIV, quan  van sorgir els Oriol dels masos Pujol i Cors i les corresponents terres annexionades a la gran masia de Ca n'Oriol. El prestigi de la família Oriol ve dels seus membres Joan i Jaume Oriol, que van exercir de batlles feudals del senyor del Castell i de l'abat de Sant Cugat entre el 1361 i el 1370.

El 1492 Joan Oriol tenia una concòrdia amb la família Llorens, de la parròquia de Sant Iscle de les Feixes, per haver assassinat amb la ballesta, junt amb altres, el pagès Miquel Llorens i la seva dona.

L’any 1606 va ser robada molta roba de la masia i es va acusar un immigrant francès, que va ser detingut, declarat culpable i condemnat a assots i a cinc anys a galeres.

Diversos membres de la família van ocupar el càrrec de batlle reial a Rubí també durant els segles XVI, XVII, XVIII i XIX. Miquel Oriol va morir l’any 1629 sent batlle quan, complint ordres del lloctinent general del Principal de Catalunya, va convocar el sometent per a la captura de diversos individus. Quan van sortir a la batuda, van caure en una emboscada.

El 1694 es va remodelar la façana amb l’aspecte que avui presenta, segons la data conservada en una rajola. La finca estava partida entre els termes de Sant Cugat i de Rubí, encara que finalment va passar a aquest darrer municipi.

La casa va ser decomissada per les milícies antifeixistes l'any 1936.

L'any 1949 es va extingir una de les nissagues més importants de les cases pairals rubinenques, en morir sense descendència la darrera propietària. Les seves propietats van ser repartides: la masia, amb el bosc i les terres dels voltants, es van donar a l'obra benèfica de la Visitació de la Nostra Senyora, que porta el nom de Casal Sant Josep Oriol i fins al gener de 1997, acollia infants necessitats. S'hi van fer millores de condicionament i comptava amb dues aules escolars, una capella i una piscina.

L'era pertany a la masia de Ca n'Oriol. El 1775 es va unir un nou llinatge a la família arran del casament de la pubilla amb un Viver, de la masia de Can Viver de la Torre Bonica de Terrassa. El fill de l'hereu, Pau Viver i Oriol, va fer construir l'any 1848 una grandiosa era per atendre la important recol·lecció de cereals que produïen les seves terres.

Es tractava d’una era amb una capacitat de quatre batudes alhora, molt ben enrajolada i amb cinc lloses que presenten sengles llegendes en llatí, una a cada angle i l'altra al mig, amb la data de la seva inauguració i el nom del propietari. Avui encara es conserven.

L'any 1948 es va celebrar el centenari de l'era, motiu pel qual les propietàries hi van organitzar i presidir els actes commemoratius i populars, als quals va acudir tota la població rubinenca.