"Des de casa es veia que ens havíem quedat sense ponts"

Hola, em dic Elvira Altisent i sóc filla de Rubí, poble on vaig néixer. L'any 1962 tenia 8 anys i vivia davant mateix de la riera, al Passeig de la Riera núm. 9, entre el carrer Santa Teresa i el carrer Vapor Nou. Encara que era jo petita el que recordo d'aquella nit terrorífica és que em van despertar un tro, perquè a aquella hora jo ja dormia. Se que plovia molt fort i espantada em vaig aixecar per anar a l'habitació dels meus pares perquè tenia por, i vaig mirar pels vidres del balcó que donaven a la riera i vaig sentir el meu pare dir-li a la meva mare que havíem de marxar a casa perquè la riera estava pujant l'aigua i era perillosa, que anava a falcar la porta del carrer i sortiríem pel darrera la teulada del galliner per anar a casa d'uns veïns que era més alta i nova, ja que l'acabaven de fer. Jo seguia mirant pel vidre del balcó quan amb un llampec vaig veure molta gent a les teulades de les cases de l'Escardívol i, al segon, semblava que estigués en un vaixell: tot era aigua. Llavors em vaig espantar molt. Creia que estava somiant, que no podia ser el que estava veient, que no podia ser real.

En una revolada, ens van agafar a les meves germanes i a mi embolicades en mantes i varem baixar les escales ja que hi havia un metro i mig d'aigua a dintre de casa. Molt de pressa i molt espantats ens varen treure i varem passar a l'altra cassa com varem poder amb ajuda d'altre veïns, que van fer el mateix, ja que pels patis s'anaven avisant els uns als altres. Quan baixàvem les escales per marxar, recordo que el meu avi, que anava amb bastó, li deia al meu pare que no volia marxar perquè no arribaria l'aigua a entrar a casa i quan va arribar al replà de l'escala va veure que hi havia aigua; es va quedar sense paraules, el pobre no s'ho podia creure.

Recordo que li vaig dir: “Avi, no miris i marxem, marxem!”, i que el meu pare anava fent viatges amb cadascun de nosaltres. Al matí, quan varem sortir per anar cap a casa, no podia creure el que veia, no teníem carrer, només quedava l'acera, la resta era riera i quan varem arribar a casa tot estava brut de fang: taula, cadires, roba, cuina, encara que els meus pares havien netejat una mica el que van poder, ja que entre tots els veïns ens ajudavem mútuament, perquè tots estàvem afectat i tots érem com una família gran. Encara que només tingues 8 anys, va ser molt impressionant i inoblidable. Des de casa es veia que ens havíem quedat sense ponts; per poder anar al mercat a comprar havíem de passar per dins de la riera fins que van anar fent passarel·les per poder anar al centre. Quan miraves la fàbrica de “Cal Mosques” els telers estaven arrencats del terra fora al carrer, dins de la riera, i no hi havia res a l'Escardívol allà on abans hi havia un poblet. Desprès no quedava res. Una tragèdia. Rubí era un poble petit i ens coneixíem gairebé tots. Va ser molt angoixós i trist veure que la riera s'ho havia emportat tot i desprès la reconstrucció, mica a mica. És un record inoblidable que a vegades, quan hi ha tempesta i no estem tota a casa, inconscientment sempre recordes aquell dia i dones gràcies que aquella nit tots nosaltres estiguéssim a casa.