"El sentiment i el dolor per la tragèdia van ser molt intensos"
Soc Antonio Ruiz Gabaldón, vaig néixer a Rubí (a casa amb la llevadora) a l'altra part de la riera, al carrer que abans es deia carrer de la Riera, al número 7. Les façanes de cases miraven cap a l'Escardívol, a un costat el Vapor Nou i a l'altre, els timbres. A l'any 1962 jo tenia 12 anys i aquella fatídica nit de setembre a casa érem la meva mare, el meu germà gran i jo, ja que el meu pare treballava de sereno a l'Azamon, avui Cremalleres Rubí. Aquell vespre plovia moltíssim, va marxar la llum i varem anar a dormir. Recordo (no sé quina hora deuria de ser) que el veí, el Julian Altisen, ens trucava per la paret del dormitori de la mare i cridava que la riera s'havia sortit de mare. La meva mare ens va fer llevar al meu germà i a mi i varem veure com l'aigua ja entrava a la planta baixa per la porta del carrer.
Amb l'ajut del veí, que ens va orientar i ajudar a sortir pel pati del darrera, varem saltar la paret per anar a parar al terreny del veí del darrera. Un cop allà, atabalats perquè encara no sabíem amb seguretat el que havia passat, varem anar a la plaça del Marquès de Barberà i ens varem trobar amb altres veïns que no podien creure el que estaven veient. Ens varem apropar a la cantonada de la fàrica dels timbres i el Joan, un botiguer de la cantonada, va encendre el llum de la moto que tenia, una Hispano suïssa, i el va dirigir a l'Escardívol. La visió era dantesca, tot l'Escardívol semblava un mar i a la taulada de cases hi havia gent demanant auxili. El Joan va tancar la llum de la moto. La nit era negra i a la llum de cada llamp que queia veiem les cases cobertes per l'aigua. No sé quanta estona faria d'aquestes imatges quan es va escoltar un gran soroll i amb la llum dels llamps es va veure l'Escardívol desaparegut i tot d'aigua com un mar.
Després varem saber que el pont del matadero, al carrer Cadmo, va fer de pantà i al rebentar va arrossegar tot el que va trobar pel camí: habitatges, animals, persones… Quan es va fer clar i a plena llum del dia, la visió era dantesca, tot era fang i runes, ferros, resta de maquinària de les fàbriques,… Quan es va poder començar a organitzar la recerca de ferits i morts, tot el poble es va oferir voluntari i les fàbriques van deixar els seus treballadors fer la recerca i la neteja de la zona. A molts els hi va costar aguantar la visió del que s'anaven trobant. L'alcalde Rufé, amb les autoritats corresponents, va organitzar el dispositiu. L'agrupament escolta del moment i altres persones que es van presentar per ajudar es van trobar que el Sr. Manuel Murillo (membre de la Falange), volia que tots portessin la camisa de la Falange. El Sr. Rufé va dir que en aquell moment i situació el que menys importava era el color de la camisa. Això posteriorment li va costar l'alcaldia i van posar al Manuel Murillo.
Quan es va poder caminar una mica bé per l'Escardívol, per la zona de les cases on hi vivíen amics meus del cole, vaig trobar una llibreta de l'escola Montserrat del meu amic Agustín Ulloa i del meu amic Soronellas. El pare d'aquest últim, el Sr. Andreu Soronellas, es va salvar de la riuada pel camp de futbol, sortint completament despullat per l'estació vella, on va rebre ajut. Minuts abans havia perdut al seu fill a la riera: un tronc, segons el seu testimoni, el va colpejar i se li va escapar el fill de les mans.
El sentiment i el dolor per la tragèdia van ser molt intensos, doncs Rubí era petit i tots ens coneixíem. Aquell desembre de 1962 va caure una important nevada a Rubí, una mica més de cinquanta centímetres. Tot l'Escardívol, com la resta del poble, va quedar blanc i amb el record de tots els veïns que havien marxat.