"La meva família no va recuperar la normalitat fins el 1968, sis anys després de la rierada"
Pedro Antonio González Cava tenia sis anys el dia 25 de setembre de 1962. Vivia amb la seva mare i els seus tres germans a una petita casa del marge dret de la riera on ara es troba el pont de Can Fatjó. Una casa que havien construit el seu pare i el seu tiet amb les seves mans. El seu pare no hi era ja que estava treballant a la verema a França. De la seva casa, no en va quedar res ja que la rierada s'ho va endur absolutament tot. Per sort, tota la família va sobreviure a aquesta tragèdia.
Recorda, com la majoria dels testimonis, molts crits i gent corrent i plorant. I molta foscor, només de tant en tant, els llampecs de la tempesta il·luminaven la zona. No sabien ni on trepitjaven i ell i els seus germans van acabar amb els genolls plens de cops i ferides. Al dia següent, un cop passat el perill, es va escaper amb el seu germà per intentar esbrinar què havia passat i es van trobar la riera convertida en una platja sense res amb soldats de l'exèrcit netejant.
Dies després, el Pedro Antonio i la seva família van recórrer diferents cases on els acollien i menjaven al Casino Espanyol d'aquell temps. El Pedro Antonio recorda perfectament que havien de beure aigua amb gas i que no li agradava gens. A partir d'aquí, van viure a diferents indrets de la nostra ciutat com a unes cases prefabricades conegudes com “les cases de fusta” situades a l'actual zona del Progrés o a uns altres habitatges a Can Sedó. A les dues llars van haver de patir unes fortes nevades cosa que va provocar que passessin molt fred.
Finalment, l'any 1964 van marxar a viure al barri del 25 de Setembre, en unes condicions força lamentables perquè no tenien aigua. I cada matí havien d'anar a recollir-ne com podien per poder-ne desposar. La família d'aquest rubinenc no va recuperar la normalitat de la seva vida l'any 1968. El Pedro Antonio explica que la seva mare va estar patint tota la vida cada vegada que hi havia una tempesta tot i escoltant els trons. Sens dubte, la rierada de l'any 1962 va deixar una emprenta imborrable en els rubinencs.