"Uns tiets meus van venir des de França perquè havien vist a les notícies que un aiguat s'havia endut Rubí"

Quan aquell 25 de setembre de 1962 va començar a ploure ningú s'imaginava que passaria aquella tragèdia. Nosaltres vivíem davant d'on hi havia l'antic cementiri. Van començar a arribar cotxes i molta gent. Recordo que hi havia molt soroll i que els meus pares deien: “Alguna cosa està passant, perquè se sent molt soroll i plou molt”. En aquells moments no sabíem ben bé què passava: gent que arribava, gent que marxava… L'endemà, quan ens varem llevar, ens varem assabentar de tot, de perquè hi havia tan moviment la nit anterior. Resulta que totes aquelles persones que anaven trobant mortes les portaven al cementiri vell perquè les reconeguessin i, posteriorment, les traslladaven al cementiri nou. 

Recordo que l'aiguat es va endur la font del Bullidor, ubicada molt a prop de casa, però que en canvi no va emportar-se el cementiri vell. Els meus pares i la resta de veïns deien que, gràcies a això, nosaltres no havíem marxat riera avall. Aquella nit va morir molta gent coneguda… Recordo el cas d'una família que es dedicava a arreglar fogons de petroli, els de Cal Mom. La rierada se'ls va endur a tots. 

Uns quants dies més tard, recordo que estava on hi havia hagut la font del Bullidor i que, de sobte, vaig veure uns tiets meus que vivien a França. Em va sorprendre molt que haguessin vingut fins a Rubí. Es veu que van veure a les notícies de la televisió francesa que hi havia hagut un aiguat molt fort que s'havia endut el poble, deixant només un carrer dempeus. I, és clar, el carrer que van veure els meus tiets a la televisió no era el nostre, per això van venir a Rubí, per veure què havia passat i com estava la meva família. 

El meu pare, fins que va poder, cada cop que plovia anava a mirar la riera per comprovar com baixava l'aigua. Jo, en canvi, no tinc aquesta necessitat. Jo vaig viure aquesta tragèdia sobretot de sentir-ho comentar als grans, ja que jo era molt petita quan van passar aquests fets.